Tenia 10 anys

Em desperto. Però abans d’obrir els ulls vull tornar a adormir-me. Aquesta vegada per sempre. Desaparèixer. No vull veure res ni a ningú. Tornar als meus somnis on la seva mà és encara entre les meves. I no deixar-la anar.
M’aixeco del llit i miro per la finestra, però no hi veig res. Puc veure-la mirant-me fixament. La mirada que sempre acabava amb aquell somriure, guardat per a mi.

Aquesta nit he tornat a somniar amb ella, però aquesta vegada encara no era morta. Era al pati dels avis, com quan la vaig conèixer, Estirada a l’herba, petita i innocent, amb la mirada absent, enamorat per sempre.
Aquesta nit he tornat a sentir, per un moment, aquella il•lusió infantil, l’esperança de tornar-la a veure sense importar-me quan podria tardar.

Aleshores em va mirar i, amb un somriure tímid, va acostar-se a mi.
Miriam. Tenia deu anys. Jo em veia molt més gran: en tenia onze i és per això que em feia el dur, com si no em morís de ganes d’estar amb ella.
Aleshores m’adonava de què, d’alguna manera, molt en el fons, sempre l’havia conegut. Ara i només ara, m’adono del que realment significava per mi. Ara, però, és tard.

- Ahir a la nit vaig estar a la platja, tota sola.
- Tu? Sola? Tan petita com ets? Un dia d’aquests et perdràs per allà i no comptis amb mi perquè et vingui a buscar...
- Ja ho sé, és que... no podia dormir...
- A mi també em passa últimament.
- Vaig començar a caminar, caminar... i vaig trobar un lloc molt bonic. De sobte volia que fossis allà amb mi. He vingut a demanar-te que m’hi acompanyis una altra vegada.

Des d’aleshores aquella petita i amagada cova entre els penya-segats, al costat de la platja, va ser el nostre lloc secret.
Puc recordar cada moment que vam passar allà: aquella vegada que desapareixia i va venir a trobar-me. Aleshores li vaig prometre que mai res no ens separaria.

Però l’estiu va acabar i sentíem molt a prop el moment que tots dos temíem. Tot i així, volíem que l’últim record de l’estiu fos un tendre somriure, que va acabar en un petó.
El primer dia de vacances dels estius següents, ens vam trobar allà a la nit. Bé no només el primer dia. Sense falta, fins l’últim dia de vacances. Poca estona, però mai no ho va saber ningú. Són moltes les vegades que he tornat a somniar en quan ens juràvem amor, estesos a la sorra de la platja, en la foscor de la nit.

Ella deia que la casualitat mai l’havia fet ten feliç. Jo no crec que fos casualitat. Tant de temps lluitant per veure’ns a la primera oportunitat, tenia algun sentit. Potser el destí havia fet que els meus pares volguessin anar a viure a la ciutat. En un barri tranquil on el meu pare treballaria com a professor en una universitat més bona que la del poble. Era força ric i amb molt bon ambient. A més, era el barri de la Miriam.

No vaig dir-li res. La vaig sorprendre anant-la a buscar al seu batxillerat el primer dia de classe. No s’ho esperava i va venir cap a mi tímidament, però a la seva cara s’hi reflectia una profunda alegria.
Aquell estiu jo no havia anat al poble i, com cada any, la distància havia trencat alguns dels molts fils que formaven la nostra confiança.

Vaig estar amb ella, amb els seus amics i, encara érem més grans, el nostre racó de la platja s’havia convertit en l’entrada a la universitat o del seu batxillerat o les passejades en la meva nova moto. Em deia que les seves amigues l’envejaven per mi i la meva moto. Aleshores rèiem junts, perquè els dos sabíem que nosaltres érem diferents de la resta. Estàvem orgullosos de saber amb certesa que ens estimàvem i que ara podríem estar sempre junts. Llàstima que el sempre també té límit.

Aquella tarda vam quedar amb els seus amics i les seves motos tan noves com la meva. Vam sortir tota la tarda a una discoteca del centre de la ciutat. La veritat és que ens ho vam passar molt bé. Aleshores ningú s’hauria imaginat que a la tornada, una curta i estúpida carrera en les motos mataria a la Miriam. Però de vegades el més inesperat té lloc en el pitjor dels moments.
I ara em pregunto qui sóc. L’he morta. He oblidat el que era realment important en un moment de demostrar una superioritat que no portava res, en realitat. I és per això que ho he perdut tot.
Ara em desperto, però abans d’obrir els ulls vull tornar a adormir-me. Aquesta vegada no la deixaré anar.
Perquè ella ja no desperta.
Perquè jo ja no vull despertar.